Strombers news

Mirarem de fer bondat i fer entrega de les cròniques dels últims concerts abans de que s'acabi la setmana...

Breda, allà on es roda Ventdelplà. Perdoneu la meva ignorància, però mai he estat seguidor d’aquesta sèrie de TV3... Doncs a dintre d’una carpa plena de goteres, producte de la incessant pluja que durant tot el dia i tota la nit ens va acompanyar, vam perpetrar el primer dels bolos d’aquest cap de setmana passat.

Una temperatura més aviat fresqueta i el fangar com una piscina a l’entrada del recinte ens va donar la benvinguda, intercalats amb els grups locals Sancrist i Comet Blue, que actuaven abans i després de nosaltres. A l’hora de la nostra actuació, l’audiència disposada a cremar energies, i amb tot aquest públic, la resta de la banda darrera d’aquest fi. Molta comunicació, sobretot amb les cares que teniem ben al davant, i a més a més molt noves, i molt joves. Sembla que una nova fornada de seguidors d’aquelles terres es comença a compactar... Per il•lustrar-ho, al proper concert que us apropeu, pareu atenció al tema Generación Ska, que inclourem al nou disc i ja l’estem interpretant en directe, i veureu per on vaig. Al final, com era previsible, una petita invasió d’escenari!!

A Lliçà d’Amunt, tres quartes parts del mateix. A l’ateneu l’Aliança, seu de molts concerts durant els últims temps i promotors de la cultura musical a la zona des de fa temps, vam aterrar els Strombers. Tot i que després de sopar servidor estava KO, vaig aprofitar per fer una bona becaina a la furgo, que es va acabar just quan els Batak finalitzaven la seva actuació. Vam assistir a un fi de festa amb molta gent jove, molt jove, molta energia, invasió d’escenari i fins i tot robamenta de barret (feliçment recuperat).

Fèlix Tamiz

PD. Vejam vejam, què ens manca? Bordils, La Cellera de Ter, Artés i el Mundo Caníbal de Cerdanyola...

Súria, 23 de març. L'ambient de la vila més festiu que mai per celebrar unes de les caramelles més reexides dels últims anys, i tot el poble volcat amb el que s'ha convertit en quelcom més que la pròpia festa major. I sí, Súria feia goig aquest cap de setmana de pasqua... Amb aquest teló de fons, era impossible no sentir-se i realitzar un dels millors concerts de l'any, tant a nivell anímic com pel que fa al so. Súria va ser la cara de la moneda, amb una gran estrena de les projeccions a càrrec del nostre artista i disenyador Salmón Satrúztegui, que va estar hores i hores programant el nou 'ciclorama', aquella pantalla blanca il·luminada amb diversos colors que vam lluïr a Súria. Salmón també és l'autor del nou póster promocional. Una petita mostra del concert que fa molt de goig:

Manresa, 4 d'abril. Després d'algun assaig tornem a repetir al Bages, rememorant vells temps dels inicis de la banda, quan es tocava a la comarca cincuanta vegades l'any (o potser més?). Aquesta vegada, els ànims no estaven per a celebracions, per raons de diversa índole. Una d'elles rau en la nul·la acceptació que tenim al diari escrit d'àmbit comarcal. No sabem què passa, però alguna cosa falla. Dijous anuncien al diari una jam session al Sielu, cosa que em sembla obligada i fabulosa, a més amb exquisits músics de la zona. Divendres... anuncien el concert de Remendaos que es durà a terme dissabte a la mateixa sala. I nosaltres? Que toquem divendres!!! Una petitíssima ressenya a l'agenda. Els Remendaos són col·legues (l'Antonio Remendao canta 'El Gato Estreyao' al disc Blú), però penso que hi havia espai de sobres per comentar el concert que nosaltres anàvem a perpetrar el divendres i explicar el que la banda de Sant Joan de Vilatorrada havien de protagonitzar dissabte... I és que realment és una tonteria, perquè a tots els concerts, de moment (cross fingers) tenim una bona audiència... Però ens va ratllar una mica. A més el concert va començar molt més fred del que estàvem acostumats, degut a que encara hi havia poca gent a la sala. A la cinquena cançó estava més o menys resolt, però ja no estàvem molt centrats. La part positiva va ser el so d'en Bartomeu Pedalera i les projeccions del Salmón. No vam tocar pas malament, però sí que anímicament no vam estar del tot còmodes. El Sielu va ser la creu.

Vilanova de Bellpuig, 5 d'abril. Un cartell de luxe per a una festa ídem. Dept, Betagarri i servidors. Ja és prou complicat gestionar les proves de so quan toques l'últim, que vam decidir estalviar-nos-les. Si, ser al poble a les 17h per tocar a les 3 de la matinada ens suposava un esforç molt gran, tenint en compte que el dia anterior també haviem treballat, encara que fós al Bages. Per tant, vam confiar que tot estaria control·lat amb una simple comprovació de les línies dels amplis, els micros i els monitors... No va ser així. A sobre de l'escenari una liada del vint-i-set, i si nosaltres haviem de començar a les 3 de la matinada, els primers acords no van sonar fins passades les 4:30. Ho vull explicar perquè el fet de saltar-nos les proves no té res a veure amb que nosaltres comencéssim amb una hora i mitja de retard. El tangay que tenien liat a la taula de monitoratge abans de començar era magne (tot i que conforme passava el concert, el tècnic s'ho va currar molt bé), alguns micros de la bateria no sonaven (el Jaume ja podia donar als toms, que només s'escoltaven si estaves a prop)... Amb aquestes circumstàncies, i la gent demanant l'inici del concert el nerviosisme s'apoderava de nosaltres. Però un cop començats, tota l'energia negativa es va esvaïr, i ens vam dedicar a fer la feina que millor sabem fem. Agraïts fins a la mèdul·la vam quedar, també sorpresos, per la quantitat de gent que hi havia i l'energia que es respirava al pavelló, tenint en compte les hores que passavem. Per tot això, donem a Vilanova la moneda de canto.

I avui divendres ens veurem a Breda, per acabar demà a Lliçà de Munt, al casal l'Aliança. Estem recuperats i amb moltes ganes de posar el llistó com a Súria!!! Ens veiem a Stromberland!

Fèlix Tamiz Sintapujos

18/03/2008: Les sales de l'hivern.

Fer concerts a l'hivern representa moltes vegades adaptar-te als shows de petit format. Les sales tenen això. Tot el muntatge de so i llums que es realitza als pavellons, a les sales es queda en menys quantitat de watts, quatre focus i tal vegada més xivarri a l'escenari, per falta de monitoratge... Però tots estem més a prop. L'audiència d'una sala està sempre a tocar a l'escenari, i si tens la sort de que les cançons agradin, el caliu es transmet com les mol·lècules d'aigua d'un recipient al qual el foc li comença a fer pessigolletes. No és que en realitat sigui una bomba disfressada d'olla a pressió, perquè per sort nostra, mai no ha fet explosió en el sentit literal de la paraula. Les emocions, les cares tan a prop i una sort de bon rotllo poden extendre's com un virus benigne i fer que, per una estona, els mals desapareguin i l'alegria i la disbauxa arropades per la música i la festa siguin el vehicle canalitzador d'energies que ens mou a tots al mateix ritme. Hola, sóc una mol·lècula de bones vibracions.

Vam improvitzar un petit homenatge al Chiqui-chiqui amb el nostre Chiquilicuatre particular

I amb un medi anomenat furgoneta i uns àtoms que es diuen instruments i amplis les mol·lècules de Strombers van estar, primer a Berga, i després a Girona, tot vivint l'experiència de tornar a repetir a La General i l'Enjoy. Estrena de l'Only Love a Berga (molt millor que a Girona-uups!!) després de no tocar-lo durant cinc mesos va ser molt agraïda i sonada, on fins hi tot va haver-hi temps per garrotins. A l'Enjoy, potser més bogeria festivalera, pròpia dels concerts a terrers gironines. Només em va sobrar el segurata que estava davant de l'escenari, treballant amb excés de zel, i en una posició massa a la defensiva i potser un pèl desmesurada.

Repetirem també per les mateixes dates el concert a Súria, el proper diumenge de caramelles, juntament amb els amics de Tupolev i Tío Tirito. Tot queda al Bages!! Ara, a preparar les caramelles...

Fèlix Tamiz Antonov

A Llinars del Vallès vam tenir els Strombers un dia dur, dit només en el sentit físic de la paraula. Marxant de Súria a les 16:30 i sabent que el bolo és a les dues de la matinada, la sensació que t'atravessa un cop puges a la furgo és que cal dosificar tota la força i l'energia per poder tenir-ne suficient per donar a l'hora del show.

Com un infant amb una guitarra, aquest Toni... Flanquejat per el pirata Richi&Poveri

Què il·lús! Quan vaig veure el fotolog, un cop passat el concert i alguns comentaris al bloc, només vaig pensar 'Xapó' per a vosaltres!! A vosaltres em refereixo a tot els que vau aguantar un fotimer d'estona ballant al compàs dels Lapsus, Pas de Zebra, Betagarri i, al final, Strombers. Vosaltres sí que teniu energia! Em vaig sentir una mica culpable de pensar el que us he explicat al principi de la crònica... Unes eficients proves de so, un tranquil i relaxat sopar i concentració al vestuari del pavelló van ser els antecedents d'un correcte concert, amb salts, relliscades, i deixant-nos el 'resto' per acabar la nostra pila. Donada l'hora que era no es podia demanar ni un punt percentual més. Per arrodonir-ho, molt bones fotos, que podeu veure a http://picasaweb.google.com/meryla18/LlinarsDelValles23022008

La ingravidesa de la nau Strombers també afecta a l'Oropéndulo i al Tamiz

Descansarem de concert aquesta setmana i aprofitarem per assajar i recuperar alguna cançó que fa temps que no interpretem al directe i també per fer-nos unes fotiquis pel nou cartell. Ens retrobarem a la sala Enjoy de Girona el proper dijous 13 de març. Fins aleshores!!

Fèlix Tamiz

22/02/2008: Dos dies, dos concerts... i l'AVE arriba a BCN!

Concertasso a Salamandra. Festorro, caliu, amics i col·legues, cares noves (també, també!), i un ambient maco és el que respiràvem divendres passat a l'Hospitalet, a la sala petita del complex Salamandra. D'entrada, no ens vam perdre gens a la carretera, amb la qual cosa vam posar els peus fora la furgo amb molt bon rotllo al cos i bona predisposició per encarar les proves. A continuació un escenari petitó, però molt 'cuco'. Hi caviem tots perfectament, però sense fer gaires cabrioles, i amb una disposició d'amplis diferent que va resultar molt encertada. El millor de la tarda, no obstant, l'impecable so que donava la sala i la gran perícia d'en Bartomeu Pedalera a l'hora d'ajustar els faders de la taula. Tan sols amb el so ja podiem intuir el que havia de passar a la nit...

...I és que va ser una bafarada d'alegria i agraiment cap a tots aquells que van pagar per venir-nos a veure. No sols la primera fila. La segona fila, la tercera i així fins al final de l'auditori també era gent que coneixia de P a PA tots els temes de la banda. Un goig, pels que allà estàvem ¿treballant? Tant és així, que ben al principi, a la cançó Stromberman ja podiem començar a levitar amb l'energia que ens donàvem unes cent vint-i-cinc ànimes que ens responien a tots els nostres girs i provocacions. Feedback en estat pur! El més bonic és que ho vam difrutar tots plegats!!! Gràcies a tots i a totes per fer d'una nit de divendres una nit especial.

Sabiem que a Ponts no podiem superar el llistó col·locat la nit anterior a l'Hospitalet, però també es conjugava un factor especial, i parlo a títol personal. M'explico: aquest concert de dissabte 20 també el vam fer l'any passat, més o menys per les mateixes dates. I jo, Fèlix Tamiz Alféizar, vaig sentir un trosset de gravació... i m'adoní que vaig tocar com el cul! Em vaig prometre a mi mateix que la segona vegada havia de ser la bona, i aquest pensament va estar present durant tot el concert. Raó de pes per sortir motivat...

És maca, la sala de Pons. Allà vam trobar un magnífic terra de fusta, amples i còmodes grades als voltants, escenari mooolt gran, espai per ballar i passejar-nos (el Marc i jo ja tenim inhalàmbric, i ja us podeu imaginar el puntasso que representa el fet de que hi hagi lloc per moure's). Vam intentar replicar la nit anterior, però no va poder ser al cent per cent. Va haver problemes amb algun amplificador, però amb tot, el so va ser en general correcte. Vam trobar-nos amb un post bolo d'invasió, però agraït.

No obstant, la falta de ritme i l'excés d'altres feines m'han tingut sota mínims aquesta setmana. Avui podrem descansar per encarar el concert de demà a Llinars del Vallès, on també repetim, però aquest cop amb els Betagarri, amb qui vam coincidir al Robanaps d'Arenys aquest estiu. Cap a Llinars hi falta gent! Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz Alféizar

PD. Ara ja podem anar a Madrid amb l'AVE. Tenint en compte que es va projectar per les olimpíades de Barcelona'92, són només uns anyets de res... :(

PD2. Felicitats, Maria!

Hem viscut aquest carnaval grans manifestacions artístiques, de cultura popular, pagana i esbojarrada. Amb els colors de les comparses i els guirigays dels passacarrers... Disfresses i màscares que serveixen per no ser conegut i tal vegada per canviar de personatge durant una nit a l'any, que al capdavall acabarà, diguem que ben tard, com passa amb el cap d'any, la nit de sant Joan o bé la castanyada. A mi em prodeix certa simpatia pensar que aquestes festes a les que faig esment tinguin origen pagà.

L'Arias Cañete, anterior ministre del PP ha fet el seu carnaval particular en manifestar que el cambrers immigrants de l'actualitat no són res comparat amb els cambrers espanyols d'abans: "aquellos camareros que teníamos que les pedíamos un cortado, una tostada con crema, una con manteca colorada, de cerdo, una de boquerones en vinagre y te lo traía todo con una enorme eficacia", recordava amb nostàlgia. També s'ha tret una perla de la boca en dir que és vergonyós que oferim els nostres recursos en matèria de salut als immigrants: "Alguien que para hacerse una mamografía en Ecuador tiene que pagar el sueldo de nueve meses, viene aquí y tarda un cuarto de hora". Quan vaig sentir les seves declaracions vaig quedar sense paraules i a la vegada em va venir una mica de por en pensar que si el PP guanya les eleccions a l'Espanya de les autonomies, la política governamental sigui en funció dels cambrers marroquís o sudamericans i les mamografies realitzades a equatorianes. I com més ho penso, més em pujen les boletes al coll.

Sort en tenim els Strombers de que el nostre carnaval hagi estat a Sallent, el buc insígnia de la festa a la comarca, on no hi havia lloc per comentaris com els de l'exministre. Un ball de disfresses al pavelló de la vila, amb l'aforament al màxim en alguns moments de la nit. Vam iniciar el show amb un caliu a les primeres files que es va contagiar moltíssim, i des del principi vam estar donant i rebent molta energia. Vam estar tocant, saltant i cantant més de dues hores! I de postres, Generación Ska, tot i que cal acabar-la de definir, ja que a l'estudi s'ha gravat un xic diferent... Ja l'assajarem! Després l'orquestra Tràfic, que també va haver de lluitar -com nosaltres- amb un so que no s'acavaba de definir del tot.

Amb la sardina enterrada, iniciem la Quaresma de la mà de la sala Salamandra, a l'Hospitalet, el proper divendres 15 i de la Sala de Ponts el dissabte 16.

Salut i a strombejar!

Fèlix Tamiz Cornisa

Quasi un mes de vacances sense escriure ni gota sobre Strombers dónen suficient temps com perque es generin un munt de històries sobre la banda. L'absència de blog (obligat per una apagada digital a casa, un excés de feina a la ídem, un disc del Strombers engegat després d'uns dies durs d'assaig, les il·luminacions pseudodepresives d'un servidor i unes vint-i-quatre raons més) i retorn en la crònica d'avui obeeix ja a les ganes de tornar a engegar-nos, tornar a arrencar la màquina, arran dels costums adquirits durant els últims anys, en els quals tots els components del grup, i sigui amb la banda que sigui, hem anat fent bolos més o menys de manera continuada, amb pocs breaks com el que ens hem trobat aquest mes de gener.

No vol dir que haguem parat de fer coses. Tots tenim moltes històries musicals que podem adaptar al tempo de treball sobre el que camina la banda, de tal manera que la paraula 'parar de tocar' existeix poc en el nostre mínim vocabulari... I que per molts anys sigui i que poguem gravar molts discos! En relació a aquest quart disc, tenim ja quatre temes amb les bases gravades i algunes guitarres, encara manca material per afegir, i auguro que el procés de gestació s'assemblarà al d'una criatura nounata, ja que anirem a poc a poc, però amb il·lusió i sense precipitació... Tenim sort, decidim per nosaltres mateixos com i on es grava el treball, quan surtirà al mercat, sense que cap mànager/directiu ens empaiti o ens trïi les cançons, sense la pressió de que la feina ha d'estar feta per ahir. Tenim molta sort. O com a mínim, s'ha batallat durant molt temps perque les coses siguin actualment tal com són, si més no, estem còmodes.

De les últimes peripècies stròmbiques per terres catalanes, us comentaré quatre coses i a més desordenades, que ja fa dies. No obstant, el que realment és aconsellable seria que us passéssiu pel fotolog que, de forma gairebé diària, van actualitzant la Meritxell, l'Aina i el Santi. Últimament s'ha apujat molt el nivell, ja que també hi havia comentaris d'una festa compartida, amb una òptica diferent, però igual de veraç i de real. Chapeau per les cròniques del fotolog!! Aqui va l'enllaç: http://www.fotolog.com/megustastrombear

Del cap d'any a Solsona recordo especialment l'enfonsada del Ricard Puigdomènech a les acaballes del concert. Un escenari poc estable i amb fustes o aglomerat de mala qualitat. Potser és a la cançó Mercè el moment en el que el Ricard es deixa anar i comença a saltar sobre una fusta que cada vegada fa mes rebot. Salts d'alegria del nostre guitarrista, i a la cara, un punt pillo de: 'aviam si me la carrego'... I efectivament, la fusta es parteix en dos trossos i una cama baixa per un forat a l'infern acabat de néixer. Tinc la seva imatge amb mig cos a dintre del forat i ell sense parar de tocar. Va ser una declaració de principis: aqui estic jo, que no sé si m'he fet mal, i no paro de tocar... El segon chapeau! va per ell.

Arenys de Munt significà tornar a celebrar els reis amb els nostres col·legues del Robanaps. Un escenari petit, poqueta gent al principi i una sorprenent caliu amb bona festa al final. Argentona va ser un festival multicompartit, on estrenàvem el nostre nou material de manera definitiva... Esperem sonar millor i així ajudar a que el Bartomeu Pedalera ens faci sonar bé al directe i a l'estudi. En honor a la veritat, he de dir que no vam tenir el millor so del món però vam tenir festa maca. A Vilobí vam notar una cosa semblant a l'Enjoy de Girona -no tan bèstia, allò era molt fort- o a Aiguaviva, on se'ns va aparéixer el Déu Grüneval i l'esbojarrada locura va envaïr per ixèsima vegada l'escenari (vegeu blog del mes de setembre)... Les comarques gironines són esbojarrades, ens funcionen molt bé, i això ens fa molt contents. Tercer Chapeau! Tunejarem al mestre Ricard Viladesau: Girona -i comarques- ens enamora!

Demà, carnaval a Sallent-Avinyó. El carnaval més llarg de Catalunya. Al Bages. A casa -què bé!!- i fins i tot amb una mica de nervis, perquè veurem a molts amics de la comarca, i volem quedar bé, que toquem a casa, que toquem al Bages. Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz Bodegón

A Puigvert de Lleida (Segrià) vam aterrar els Strombers per perpetrar el que seria, tècnicament, l'últim concert corresponent a l'any que ja ha acaba de marxar. Un cop arribats a la sala i realitzades unes someres proves de so vam assistir a un sopar casolà servit allà mateix, cuinat per les master organitzadores del concert: la Montse a l'aparell logístic, la Carme controlant-ho tot (el bar d'un concert implica molta feina), i la Júlia manegant-se un sopar i unes postres que van durar menys que un caramel a la porta de l'escola... Deliciosos!!!

Com que l'inici del concert va ser força retrassat pel que fa als horaris, vam tenir molt temps d'espera mentre el primer grup feia les seves versions, que vam anar aprofitant per fer alguna incursió al bar annex, a la furgo a dormir una estoneta (o no, també vam riure molt!), o bé a la mateixa sala...

Moltes fotos d'aquest concert, són a la web, gentilesa de la Meritxell i l'Aina.

I a l'hora de tocar, vinga energia!! El Tabe va substituir el Ricard Puigdomènech, ja que el nostre insigne guitarrista de La Plana estava malaltet, però com que el nostre backliner i millor guitarrista s'ha passat tot l'estiu fent aquesta feina, no li va venir pas gran... La resta, força recuperats de les enfermetats i estressos de la vida quotidiana vam decidir posar tota la carn a la graella! Crec que ens vam ensortir, i realment no ho vam tenir difícil, degut a una sala plena, amb molta gent que com a mínim coneixia els hits de la banda... Quan et trobes amb això, el concert es converteix en un regal!! De tants salts que vam fer a l'escenari vam carregar-nos una de les tarimes adjacents a la zona dels Peligru Horns, la secció de vent. Em recorda a aquella dita que deia que per on passava Atila, l'herba no tornava a creixer. Doncs després d'un concert dels Strombers, els escenaris queden com una mica destrossats, em fa l'efecte... Al final, un postbolo molt maco, amb moltes fotos amb la gent que abans havia estat allà saltant i cantant com bojos i bojes a les primeres files. Inclús vam tenir oportunitat de conéixer a penya de la franja, més enllà de Catalunya. Un munt de bones sensacions quan vam deixar el petit poble de Puigvert.

Una stromber abraçada!!

Fèlix Tamiz

PD. Escric això des de la casa rural on estem fent un petit 'stage' per anar afinant i posant en solfa els temes que enregistrarem al proper disc. Ha sigut l'únic lloc on he trobat un ordinador amb connexió, perquè a casa ja fa dies que hi ha desconnexió informàtica...

Vam tardar una mica a sortir, dissabte passat, en direcció a Ripoll (Ripollès). I és que només carregar el nou i flamant ampli a la furgo del Tabe, en Salmón Satrústegui taxidriver ens avisa mitjançant una trucada que allà està nevant, que fem el favor d'agafar les cadenes, perquè sino pot ser que no podem arribar al bolo, o el que és pitjor, quedar-nos atrapats a Ripoll després de fer la feina...

Als primers km de l'eix transversal en direcció a Vic ja començarem a veure les primeres volves de la temporada... Primeres si més no per nosaltres, bagencs de pro que dificilment palpem la neu, ja que a la nostra comarca es crea una espècie de microclima que evita que aquestes precipitacions arribin a Cardona, Súria o Manresa. I tant! Quan a la resta de Catalunya neva, tranquil, que al Bages no ho farà!! Parlant amb en Bartomeu mentre viatjàvem, vam decidir aturar-nos a l'àrea de Gurb per fer un cigaló i aprovisionar-nos de piles pels inhalàmbrics que el Marc i jo estrenàvem, i aqui la nostra percepció del temporal de neu ja es va fer palesa. Nevava, encara de manera incipient, i amb vistes a que això duraria tota la nit...

Un cop arribats a Ripoll, moooolta estona d'espera per les proves de so, doncs estaven encara xequejant línies els valencians Enderrock. Entre les camamilles amb anís i els tallats per entrar en calor, unes fotos amb alguns familiars de fans dels Strombers, per poder dir que ens havien conegut i després demostrar-ho... Ens fa gràcia que també els pares i mares dels seguidors s'impliquin o com a mínim ens acceptin de bon grat!! A la fi les proves de so i tot seguit a sopar allà mateix, mentre observàvem amb interès com sonaven les proves dels New Freaks on Ipod, amb versions de rock'n'roll súper interessant i amb un so força lograt. Abans en Julian Peligru m'explicava tot el que havia anat passant durant la setmana a l'escola de música de Puigreig, d'on havia estat expulsat, però ja hi havia intents per ser readmès degut al clamor popular de professorat, pares i alumnes. A més a més, havia rebut moltíssimes mostres de solidaritat d'amics del medi docent i musical. M'havia enterat al matí llegint el Regió7 i havia flipat en colors...

Un cop sopats, i en un intent de sentir material nou que estem encara triant pel proper disc, vam desplaçar-nos fins al cotxe. Feia fred, però no nevava, i les ànimes infantils dels components de la banda van aflorar com puja un tap de suro dintre l'aigua, que no pots enfonsar-lo. Moltes, moltes boles de neu van correr mentre els Peligru horns, el Marc i el Tabe, en Bartomeu i en Fidel Oswaldo duien a terme la primera guerra entre els Strombers a la qual jo tenia l'oportunitat d'assistir, en aquest cas sense disparar i amb la bandera blanca... Va ser un moment per guardar a la retina, la de tots els companys de banda jugant com nens amb riures, jaquetes amb grans taques de neu i passant-ho tothom de fàbula! Com les 45 partides de pingpong que vam jugar mentre esperàvem el nostre torn, i que vam aprofitar donat que ens canviàvem en una zona de casal públic amb tota la infrastructura per poder jugar i eliminar-nos mentre només els més forts podien seguir amb la pala a la mà. Amb la sala súperbuida, vam intentar concentrar-nos i anar a la nostra.

El déu Grüneval ens va ser favorable, perquè la sala es va emplenar força mentre tocàvem. Poques, poquíssimes cares conegudes en aquest concert, però sempre agradable ja que les cançons es coneixien, la gent estava entregada i la nostra retroacció ens va fer suar de valent.

Avui anem a Puigverd de Lleida (Segrià). Com que estem a prop de Torrefarrera, aprofitarem per treure'ns l'espina clavada d'aquell concert frustrat de fa uns mesos, on saltava la llum contínuament i degut a això i no vam poder perpetrar la festa. Allà ens veurem!

Fèlix Tamiz

Un bon passeig, el que vàrem fer aquest primer cap de setmana de desembre. Divendres érem a Igualada, capital de l'Anoia, per actuar a l'antiga sala Mercantil, ara anomenada LaSala d'Igualada. Un lloc molt maco, amb una entrada a un pati i un accés molt vistós, que potser és el senyal del record d'èpoques més antigues i luxoses a la capital de l'Anoia. La sala, per dins, també amb vestigis de luxe retro. En realitat, un lloc força destacable i acollidor.

Un soparet a la pizzeria més gran del món, de la qual no recordo el nom. Però almenys allà hi haurien 103 o 105 persones... Ràpid ràpid, que comencem el concert. Una estoneta després, s'aixeca el teló! Siii! Com mola el teló! Ens fa més "teatrerus", com més "farandulerus". I és que de fet, amb el marc ideal que ens brindava l'escenari de la sala, construït amb fusta i amb una petita pendent, com molts teatres de Catalunya, el rotllo del teatre se't despertava quan aquella cortina gegant començava a pujar, moment en el que sonaven els primers acords de la nostra intro 'techno-funky-disco'. Un cop arrencats, vinga! Va! Som-hi! Unes quantes variacions en alguns temes (digueu si us va semblar una patata o realment va estar bé, ajudeu-nos a fer-ho millor!), producte d'alguns assajos per acabar d'acoplar el Ricard com a guitarra, alguns arranjaments nous... Tot un plegat de petites coses que va fer de la nit de la sala una nit divertida. Llàstima que alguns de nosaltres encara arrastrem refredats, malestars, mal d'ossos i cap... En fi, som uns pupes i a sobre estem malalts! Esperem que no es notés gaire.

Al dia següent ens esperava el festival eròtic de La Bisbal de l'Empordà, a la comarca del Baix ídem. Una festa amb certa solera, i a la qual ens havien convidat en l'edició d'enguany. Amb un fred que pela, i nosaltres fent proves de so... Sort de l'escalfament amb uns quants toques de pilota, que com a mínim, et conviden a treure aquell abric de 3 kilos que tots duiem la nit de dissabte. Com a mínim, les proves de so van ser més còmodes.

Un soparet a l'Escut, sota les arcades del carrer principal de La Bisbal, ben menjat, però amb les seqüeles dels malestars generals que arrosseguem en Marc i jo. Ell va optar per descansar abans de tocar, i crec que li va anar bé, tot i que la cara de son que feia quan va sortir de la furgo va ser de debò! Jo no ho vaig fer, aquests dies ho estic pagant... De fet, tots nosaltres hem viscut l'experiència de fer un concert de Strombers malalt, acabat d'operar, o el que se us passi pel cap... Però la diferència d'altres concerts va ser que estàvem a un festival eròtic... I l'estriptís va caure mentre estàvem fent el concert, protagonitzat per Leslie Kiss, que a la postre és l'actriu que apareix al vídeo de Judit, del qual vam finiquitar la gravació justament durant el concert, tot i que durant tota la setmana en Max Cortés, director, ja vam anar prenent tomes, juntament amb tota la banda, però sobretot amb el pillastre d'en Sebastian Totov. Al final, un concert divertit, salvant les distàncies de l'òptica una mica desviada d'un Tamiz que encara està patxutxo...

Descansem de Strombers aquest cap de setmana, per trobar-nos a Ripoll el proper dissabte 15 de desembre a la sala Eudald Graells. Fins aleshores!

Fèlix Tamiz

Ha estat una setmana de fred, la que hem passat els bagencs pel que fa a la meteorologia, i sincerament, em vaig quedar bocabadat quan vaig saber que tocàvem a l'aire lliure, a la festa de la Sagrera. "¿Però ni una carpeta, ni un petit envelat, com a Sant Andreu l'any passat?""Doncs, no, i en fa una pila d'anys, que es fa d'aquesta manera". Clar, Barcelona és BCN i la comarca del Bages és molt més freda que la ciutat comptal. Això és cert, però dissabte a Barna va ser difícil engegar a tocar pel moltíssim fred que hi feia, només que una gran quantitat d'amics i seguidors ens el va fer treure del cos!

Arribar ja va ser difícil, degut a les perennes obres de l'AVE, que sembla que portem ja 10 anys amb les ditxoses obres!! (i el que ens queda per arribar a La France!). Després d'accedir en direcció prohibida, degut a que era la única manera d'arribar a l'escenari, vam aprofitar un petit interludi de temps per comprar guants d'aquests que estan tallats pels dits, però que permeten tocar instruments... Va ser la millor adquisició de la nit, i segur que aquest complements sagrerencs ens faran bon servei la resta d'aquesta temporada de freds. Proves sota l'esmentat i amb ganes d'encendre tots els rockets per pillar una miqueta d'escalfor... És que les cordes dels instruments, que són metàl·liques, com el material dels instruments de la secció de vent, sempre, sempre estan molt més fredes que tu quan és hivern... I et deixa els dits una mica massa morts i capats de possibilitats.

Soparet i espera a que els grups que ens precedien, Los Madalenas en primer lloc i Cram a continuació performessin la seva actuació, amb molt de públic, i bon so, cosa que ens tranquilitzaba a l'hora d'abordar el nostre show. Una mica abans de les 12 de la nit, Strombers a l'escenari. Amb més roba que mai, guants, xupa, gorra, mitjons grossos, i tot el que ens pogués tapar. Obviament, amb el pas de l'estona, els salts, les llums i les cares de felicitat de la gent de les primeres files, la roba més gruixuda començava a sobrar i ens vam trobar al punt! Vaig al·lucinar molt, moltíssim amb l'alegria i l'optimisme que es respirava a l'escenari, producte de la visió de moltes cares de felicitat que ens anaven carregant d'energies per poder-la retornar a una audiència que era un regal del cel. Moltes gràcies a totes i a tots per venir, aguantar el fred, i fer-nos disfrutar d'aquesta manera!!

L'apunt de novetat: el Ricard Puigdomènech s'incorpora a les files de Strombers, aportant tot el seu bagatge a la banda... però ja l'estrombejarem, ja!!!

Descans de Strombers aquest cap de setmana, que no de tocar per a molts de nosaltres. Ens veurem a Igualada (Anoia) el 30 de novembre. Una stromber abraçada!!!

Dia llarg, el que vam passar dissabte passat a Sant Pol de Mar (Maresme). Per una banda, quedem ben d'hora per realitzar les proves de so i tenir temps d'enregistrar algunes tomes del proper videoclip d'un dels temes del Blú, corresponent al tema 'Judit' (si si, aquella morbosa professora de francès que es fica el dit...).

En una petita sala anexa a l'ajuntament vam realitzar les proves de so una part de la banda, i tot seguit cap a sopar. Amb compte! Ja tornàvem a tenir el Marc a les nostres files i no era qüestió de fer un esprint per arribar al restaurant. Vam anar a poc a poc (inclús vam passar pel costat del local de la Ruscalleda), guiats per l'Estel i la Júlia, membres de la comisió.

Sopar de convit -com ens agrada, el sopar pagat!!- i cap a la sala, a enregistrar algunes tomes de playback. Vam fer alguns takes, però com que el local s'anava emplenant de gent, la Gigi, que interpretava a la Judit, no va tenir el punt d'inspiració que necessitava... Tal vegada en un altre moment!

A continuació, Dekrèpits van obrir foc amb la seva actuació, reeixida i amb molt de públic. Acte seguit, Strombers. El que va passar després, es pot resumir amb dos paraules: Sauna Paradise, però sense la intencionalitat de la historieta que apareix a 'El Jueves' cada setmana. Calor, calor i més calor, element que va fer que mitja banda acabéssim sense la samarreta. Al cap i a la fi, era igual, les samarretes estaven molles, com si sortíssin d'una rentadora sense haver centrifugat. Per això, com que la temperatura de la sala anava In Crescendo, de res servia secar-te, ja que al cap d'uns segons, la regalim de suor tornava a fer-nos pessigolles al pit, la cara, els cabells i l'esquena... I pel que fa al públic, retroalimentats tots plegats amb les nostres energies que després ens tornava, cançó rera cançó. La gent s'ho va passar molt bé, la sala plena (era petita, no costava molt!!) i els comentaris de postbolo, molt amables i positius.

Demà anirem a fer un vol a Manlleu (Osona), on participarem al programa del Llucià Ferrer. L´On vols anar a parar (CatRàdio) s'emetrà des de la vila de l'insigne locutor, i ha comptat amb nosaltres per amenitzar amb la música de Strombers aquest event. Gràcies! YEAH!!!

Dissabte ens trobem a la Sagrera, a la ciutat comtal. Un concert molt esperat per molta gent, donada la intensa quantitat de missatges referits a aquest bolo a diversos fòrums... Nosaltres també tenim ganes! Una stromber abraçada!!

Fèlix Tamiz

Concert benèfic, el de la setmana passada, a Vic (Osona). Amb molts grups, i molta moguda, continuada des de les 7 de la tarda fins les 3 de la matinada com a mínim. Els antecedents d'aquest concert es dónen quan el juny de l'any passat, mor víctima de leucèmia l'Oriol Payàs, un noi de Vic de 18 anys. Aquesta mena d'homenatge que se li va retre va ser gestat per un grup de joves amics i companys que van voler destinar els beneficis del concert a la lluita contra l'enfermetat. Comptant amb diversos patrocinadors, i donat que molta gent es va apropar al Sucre, esperem que s'hagués pogut treure un bon pessic per l'associació contra el càncer. Aquesta era la aposta i ens vam sentir contents de que un trosset de Strombers es quedés a Vic.

Joana Serrat, Sex Sex Helen, Furguson, Hotel La Paz, Stole, La Tropa, Intifada i Strombers conformàvem el cartell, però de fet les proves les vam fer nosaltres i Joana Serrat, donat que compartiem al Bartomeu Pedalera com a tècnic i ella i la banda obrien el concert. Evolucions en la línea de l'Annie di Franco i Ben Harper interpretats amb molta qualitat va fer que molta gent no es mogués d'allà des del primer moment.

Una estona per sopar i repetim la jugada del dia anterior: anem tard. No, en deu minuts comencem. No postres, si cafès. Corredisses, tenim aigua a l'escenari?, agafa instruments, que són a la furgo, estem a punt? No. No ens toca encara... Toca un altre grup... Una mica d'inexperiència per part de l'organització (es perdona, eren tots molt joves) ens va fer voltar força, però ho vam aprofitar per estar una estoneta concentrats al pis de dalt, tocant l'acordió del Jaume, ballant breakdance i fent el pi, aprenent a fer ioga i estiraments, escalfaments de dits amb les guitarres... Tranquilitat. Encara que no hi hagués cap cadira, el parket del terra convidava a descalçar-se i a respirar bones energies... No hi érem tots: els Peligru Horns van ser substituits en aquesta ocasió pels novells Sezzioni di Pito, que comptava amb Nil Van Basten al saxo i en Michaelangelo Intifada a la trompeta.

I un concert curtet. En definitiva, es tractava de tocar deu temilles. No hi va haver concessions a les cançons més tranquiles, ja que tot va ser a màxima potència, tenint en compte el poc temps d'actuació. Potser estàvem més tranquils que al concert de la castanyada pel que fa a la nerviosisme que ens podia generar el segon show sense el Marc. Però per subsanar-ho, vam tenir un convidat especial, encara que només fós a una cançó. L'insigne osonenc Ricard Puigdomènech, que va col·laborar al nostre últim treball a temes com 'El Gran Bernardini', 'Judit' o 'Tu Boca', es va atrevir a desprestigiar-se tocant amb nosaltres la versió de 'No Woman No Cry'. Yeah!

Aquest dissabte baixarem una mica més al sud. Ens trobarem a Sant Pol de Mar (Maresme). Una stromber abraçada!

Fèlix Tamiz

Una de les zones amb més tradició esotèrica a les comarques centrals de Catalunya seria la zona del Lluçanès. Cap allà vam fer via el passat dimecres 31 d'octubre, trobant-nos amb que haviem de muntar tot el backline abans d'anar a sopar. Soparet més aviat ràpid (no postres, si cafès) i cap a l'Ateneu de la vila, per començar a fer les proves de so. Encara no estava provat el baix i ja vam veure una munió de gent comprimida darrera del vidre d'una petita porta d'entrada a la sala... Sap greu fer esperar a la gent, i més si es troba en una cua, de manera que a contrarrellotge vam acabar i només vam interpretar un tema de prova mentre la sala s'anava emplenant, tal vegada com si fos ja el propi concert!

Uns minutets d'espera per oficiar un informal grüneval que ens va donar forces per donar un concert tacat per una fitxa del dominó Stromber -un sis doble, creieu-me- que es va quedar a la força a casa... El Marc (o a vegades l'Oropéndulo Martínez) va estar present amb nosaltres amb l'ànima, però la seva presència física la vam trobar molt a faltar. Moltíssim. I tot i que el Tabe (l'home que sap fer de tot a la banda, des de desmuntar l'acordió de l'Alitas de Pollo fins arreglar els pedals que no sempre s'encerten) va estar a una alçada instrumental inqüestionable, el fet que un component falti influeix en el tempo d'un concert, que tot i ser energètic, li va faltar aquella guspira que fa que passi de ser un senzill xou divertit a una festa blutal, com a mínim a sobre l'escenari... Perquè el que va ser a la pista, fabulós!!! Quina sort que tenim de poder superar aquests moments amb l'ànim d'un públic de tants llocs diferents i tant entregat. Moltíssimes gràcies a tots i a totes! Comparses de bruixes, amics esbojarrats, i molta escalforeta van donar més llum que els minsos rockets que teniem sobre nostre!!

Les sensacions del postbolo no eren tan positives com ho solen ser, precisament perquè érem un component menys i també algun problema de so ens va atabalar una mica. Amb això, alguns de nosaltres vam marxar ràpid amb el taxi del Salmón. Personalment, no vaig felicitar a la Mery, que ja són 25 i a l'Anna, estrenant majoria d'edat, per això us ho dic des d'aquí: FELICITATS!!

Demà dissabte ens trobarem en un concert Memorial amb fins benèfics, on els beneficis aniran destinats a la lluita contra el càncer! Va, els que pugueu, apropeu-vos, com farem nosaltres, a aportar el nostre petit gra de sorra!!!

Una stromber abraçada!

Fèlix Tamiz

PD. La dansa cosaca al ritme del colorea i altres incursions a l'escenari són benvingudes, però al tanto amb la integritat dels músics que toquen instruments a la boca, perquè un petit toque a l'instrument i la pinyata a pendre pel sac!!!

Expedició en dos torns, la d'aquest dijous de Strombers que vam viure a la sala Enjoy de Girona. Quedant per sopar tots plegats a un restaurant proper a la sala, vam anar fent temps, suficient per que quan arribàvem al lloc del concert, La Tosca Brava ja estava estigués escalfant l'ambientarro que allà es respirava...

Ámb una estoneta de retard vam donar inici a un show molt animat, amb moltíssima gent, tant a peu d'escenari, i molt apretadets. A les tarimes dels dancers també hi havia molta gent pujada, i a un costat hi havia moltissima gent, a mig metre de l'ampli del Marc, de manera que des de la nostra posició veiem moltíssimes cares, i en totes les direccions. Amb una mica de problemes de so pel que fa a alguns instruments (recordem que alguns no vam provar, i això es pot acabar pagant d'aquesta manera!), en Bartomeu Pedalera va anar trampejant la situació i al final, tot i que vam perdre en so a l'escenari, vam guanyar en qualitat pel nostre auditori.

El públic va ser molt protagonista, molt llençat, amb molts amics de les terres de Girona i Barcelona d'altres concerts que hem donat a la zona. Protagonitzant diverses incursions a l'escenari, un espontani va entonar la cançó de "la farola", que pel que es veia, molta gent coneixia. Hi va haver però, alguna pujada de gent massiva que va obligar al Salmón, reconvertit en corista dels Peligru Horns, a donar talla d'un eventual membre de seguretat (més suau que els de veritat, ho vam notar). Arriscat però vistós, el punt pirotècnic a dintre de la sala. I és que el caliu de la gent va permetre que apostéssim per divertir-nos i divertir al personal, a pesar del poquet espai que teniem.

Unes fotiquis amb els i les colegues del fotolog després del concert va posar punt i final al primer concert de sala de la temporada. A partir d'ara, voldrem molts com aquest!! Com el que esperem perpetrar per la castanyada a Sant Feliu Sasserra, a la comarca natural del Lluçanès, amb moltíssima tradició de bruixes i bandolers. Mmm... Em decanto per les bruixes, els Strombers ja serem els bandolers!!!

Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz

A Matadepera (Vallès Occidental) vam aterrar els Strombers aquest passat divendres 19. Una acampada més enllà del 12 d'octubre, quan ja es dóna per tancada la temporada d'estiu, és tenir-los ben posats, perquè per molta tenda que muntis i molt sac de gore-tex que tinguis, un xic de fred si que es pot pillar... Abans d'arribar ja es feia fosc, amb la qual cosa vam fer les proves de so demanant que aquells 'rockets' (són aquells focos fixos de llum blanca o del filtre que li vulguis posar) estiguéssin ben encesos, de manera que apropant una miqueta els dits a la llum, ja notàvem l'escalforeta a la punteta dels dits.

Sopar a un restaurant de Matadepera per a tots els gustos. A propòsit de la vila, m'han dit que és el poble amb la renda per càpita més alta de Catalunya, i realment es notava que hi havia calers, allà. Molta zona residencial i pocs comerços a la zona que vam veure nosaltres... A continuació tirem cap el lloc del show, i ens trobem poqueta gent, poquet públic, però unes quantes cares conegudes (les artites del fotolog Mery i Aina, la Lena, l'Aleyda i la Maria encara estressadeta pels retards dels vols provinents de ses illes, per citar-ne algunes).

Buf, quin percal. Amb el fred que carda i la poqueta gent que hi ha, ens espera un treball intens de captació de públic, vam pensar només tornar del restaurant. A vegades, les situacions adverses s'inverteixen sense que sàpigues perquè ha passat, i preguntant-te dies després quin va ser el dimoniet que va fer que les coses no anéssin tan negativament com prèviament havies pensat... No sabem perquè, però a poc a poc ens vam anar treient les jupes, jaquetes i jerseys que portàvem els que estàvem tocant aquelles cordes tan gelades o aquells metalls (els pitos) tan freds. Entravem en calor!! I a partir d'aqui, amb el fred que fotia, una interacció bestial amb la poqueta gent que allà s'aplegava. Improvitzacions vàries (Twist and shout a La Calle Caramelo, La Cucaracha, un amago del Gato Estreyao), un munt de bromes que ens donava molta felicitat a l'escenari i que palpàvem al ulls del públic que ens mirava. Em van dir que es va escoltar pel micro com, des de dos metres de distància es va captar la frase: 'és un concert súper familiar'. Dit amb tota la il·lusió del món. I és que, quan no hi han aquelles grans aglomeracions de públic, podem disfrutar dels concerts per a poca gent, amb la familiaritat que allò ens suposa. Recordo, sense anar més lluny, el concert de Teià!

Aquest dijous ens adelantem al cap de setmana, on perpetrarem un concert a la Sala Enjoy de Girona! S'apropen els dies feina més tranquila. Strombers, let's play & begin again!!!

Fèlix Tamiz

Desperto els dies posteriors al 12 d’octubre amb un munt de notícies relacionades amb la fiesta de la hispanidad. Les ja típiques manifestacions de joves i grans a la Plaza de Oriente de Madrid, evocant la figura del dictador, amb la mà alçada i imitant la salutació nazi no em molesten tant, perquè amb el temps m’he anat acostumant. M’agradaria moltíssim que aquests nostàlgics del règim tastéssin a la seva pròpia pell el que significa tenir por de que algun veí et denuncïi per comunista, que la policia et dispersi quan hi ha més de tres persones parlant al carrer o que el teu dret de manifestar-te sigui nul. Ja no parlo de tots els desapareguts que hi va haver durant els 40 ‘años de paz’ que es va aconseguir amb la repressió franquista.

Però en un moment donat, el que més em va treure de polleguera vàren ser les declaracions de l’ex-ministre del PP Jaime Mayor Oreja, ara eurodiputat. Aquest home segurament va viure molt bé durant la dictadura de Franco, perquè té la patxorra d’afirmar que ‘representava un sector molt ampli dels espanyols’ (no ho crec així dels catalans), i continua dient que al Pais Basc, ‘la situació era d’extraordinaria placidesa’. Extraordinaria repressió que impedia la manifestació del poble basc, voldràs dir? Què n’és de bo, aquest eurodiputat!

Concert dels macos a Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental), amb unes proves de so acompanyades d’improvitzacions i riffs funkeros on va ser un plaer sentir al Julian Peligru i al Fabrizzio Vichisuà remenar notes en tonalitat de Si bemoll i a continuació afegir-nos el Fidel Oswaldo i un servidor, amb la resta de la banda atacant pels flancs... YEAH!!! Quina bona sensació quan toques, improvitzes i tot d’una, sembla que tothom sap el que es fa, i el que ve a continuació... YEAH!!! És una bona manera d’escapolir-nos una mica de la rutina que implica realitzar les proves de so, sempre sota l’atenta mirada del Bartomeu Pedalera i el Salmón Satrústegui, insignes tècnics de so i llum del vaixell Stromber.

Soparet i amb una mica the retard The Corkscrew iniciaven el seu show, en un marc incomparable situat al parc del Reguissol, un bosquet frondós, dotat d’un escenari amb sostre de fusta. A continuació, els Strombers vam deixar-nos anar, ja que hi havia moltes cares conegudes i moltes ganes de festa. Com sempre, vam riure i saltar, vam cantar i vam sentir, retroalimentats per l’energia que l’auditori ens estava entregant. Va ser molt divertit, però durant la setmana es nota que fer exercici només quan anem a tocar pot ser contraproduent. Em consta que hi ha membres de la banda que fan esport, de manera que aguanten el bolo molt millor... Ens hem d’apuntar a aquest carro!!! Els Pirat’s Sound Sistema van acabar de posar música a una nit marcada pel caràcter festiu, però sense gaires pretensions. Potser una festa imposada com aquesta ens tendeix a relaxar? No era pas com l’11 de setembre, sino com un divendres festiu. M’explico, no?

No vull reiterar-me ni fer-me pesat, però sembla que no aprenem. Una cosa és que no et puguis aguantar les ganes i pugis a l’escenari, et marquis un bailoteo amb qui tu vulguis i després d’aquests moments de glòria, s’abandoni l’escenari (amb cura: hi ha molts cables, instruments, persones...). Una altra molt diferent és pujar en massa, agafar-li un micro al Ferran o a qualsevol de nosaltres i no deixar-nos fer la feina; o bé, xafar-nos els pedals, amb la qual cosa el so de l’instrument se’n va a prendre pel sac... Si no us podeu estar i voleu pujar a l’escenari, cap problema! Balleu, salteu i canteu amb nosaltres. No ens fa res, però heu d’anar amb cura i respecte... Espero no ser molt vehement amb les meves paraules, però estic segur que tothom comprèn que la meva queixa justificada, no?

Aquesta nit perpetrarem a Matadepera on intentarem repetir. Per ganes i il·lusió no serà!

Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz

PD. Gràcies Mery, Aina i Santi per tota la feina que heu fet amb el fotolog!!! Us estem molt agraïts! També us volem donar les gràcies als que hi entreu!

... d'aquesta espècie de pont festiu que es va donar dijous passat amb motiu del 12 d'octubre. És molt possible que si t'endinses a l'autopista AP7 en direcció a Tarragona, pillis. I es pot pillar catxo. Vam tenir temps de pixar tranquilament entre la vegetació del marge de la carretera durant l'embús a les nostres boniques carreteres de pagament, de dormir, llegir, riure, sentir el silenci... Es dóna una casualitat anada de l'olla i un xic enrevessada, si voleu, però que pot representar un senyal. AP7 es pot llegir 'apset', que es pronuncia com la paraula 'upset' en anglès, que vol dir 'enfadat, contrariat, nerviós, contratemps', i tot un seguit de paraules negatives... Segurament no té gaire sentit, però hi havia ganes d'explicar-ho.

I arribant a Pratdip (Baix Camp), un pavelló a l'entrada del poble ens indicava que la festa anava per allà, de manera que després de les proves de so, vam participar del sopar popular que s'oferia als grups que treballaven aquella vesprada.

Control Antidoping va donar el tret de sortida a un pavelló més aviat fred i amb poc públic, cosa que en va fer pensar que hauriem de treballar a fons per guanyar el pols a la nit. La banda, jove, ho feien prou bé, però només una desena d'incondicionals estaven allà davant donant-los suport. La resta d'auditori, molts metres enllà de l'escenari... I així vam començar nosaltres. Amb molt de fred i amb la gent força lluny del nostre contacte visual. Poc a poc, van anar apareixent petits grups que realment se sabien molt bé les cançons, cosa que ja ens va relaxar un xic. Però vam haver de lluitar molt i cremar moltes energies per poder aixecar aquell públic del qual una bona part no havia sentit parlar de Strombers mai. Al final, força gresca, però sense arribar al extrems que hem viscut a comarques de Barcelona i Girona, on sempre pot passar de tot. És qüestió d'anar obrint fronteres amb les comarques del sud de Catalunya... Poc a poc i amb bona lletra.

Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz

No hi ha res com notar el canvi de temperatura per endevinar que alguna cosa està canviant. Tornen les sales, els pavellons i les carpes tancades. S'ha acabat tocar als espais oberts, els dies llargs on a l'hora de sopar encara s'hi veu al carrer, les nits curtes en les que tornes a casa de dia... I tot això uns quants graus Celsius per sota de la temperatura habitual. Clar! Estem a un poble de muntanya, a La Pobla de Lillet, al Berguedà.

Llargues proves de so i després a fer un sopar tranquilet amb una sobretaula encara més llarga. Com que teniem estona, el Toni "Chuky Alitas de Pollo" va pillar l'acordió, i el Tabe la càmera de vídeo, on es van enregistrar bons moments de rima senzilla a ritme de vals. Segur que donaran feina d'editatge per la propera entrega de la factoria Tabe Arts & Freak Productions...

Un escenari compartit amb la banda Se Atormenta Una Vecina, amb els quals vam coincidir la nit del doblet a Molins de Rei i al Guinardó, la nit dels amplis petats i la clau de la furgo del Tabe perduda. Funky de nivell, tant a la banda com individualment, i això que fa poc temps que toquen! S'ho van currar molt, però costava una mica convèncer de les veritats del funky a la gent de La Pobla i voltants, tot i que el grup tenia els seus incondicionals. Nosaltres ho vam tenir un pèl més fàcil perquè van haver-hi força seguidors, però també vam haver de treballar molt per transmetre als no acostumats al so Stromber la nostra festa i el nostre missatge. I és que acabaràrem realment cansats, tant per l'esforç físic, com l'energia invertida en el show, a la qual cosa sumarem que devien ser vora les 5 de la matinada quan abandonàvem la petita vila.

Aquesta setmana tindrem una incursió a terres tarragonines, a Pratdip estarem el dia 11. Santa Maria de Palautordera serà la vila on perpetrarem el dia 12.

F. Tamiz

...vam perpetrar una festa del vint-i-set!!! Un viatge on no ens perdem per cap camí de carro (sembla impossible, oi?) ni ens equivoquem a l'hora de trobar la beneïda zona esportiva -tot i que a La Garriga (Vallès oriental) també és petanquera- pot ser el preludi de que la cosa anirà bé. I és que amb un viatge sense entrebancs, hom es predisposa a que tot surti rodó!

Arribant al pavelló, una curteta espera a que el grup anterior acabés les proves de so, amanida amb petites dosis de cafeina, i tot seguit l'Oropéndulo Wafardal Martínez i un servidor vam decidir que era el moment d'aprovisionar-nos de fruita fresca (sí, a vegades som sans!) a un petit súper que hi havia allà prop. Raïm, miniplatanets, peres i pomes, ben rentadetes per gentilesa de la senyoreta caixera, i a menjar s'ha dit!!!

Un cop acabades les proves, vam sopar amb molt de gust a un restaurant de La Garriga, el nom del qual ignoro. Ens vam tractar molt bé. I per fer baixar el sopar, aquella mica de partidet de futbol a la plaça per fer temps, sota la llum de les faroles. Mentrestant, comentavem amb la Guapink the Bossa la quantitat de cotxes que se saltaven un 'stop' que estava al costat dels nostres vehicles. Pot ser que temps enrera hi havia un 'ceda' i aquesta senyal ha arrelat molt fort al subconscient col·lectiu dels conductors de la zona? No ho sé, però hi havia ganes d'explicar-ho.

Tot tornant al pavelló, molta, moltíssima gent a l'entrada, cosa que ens va alegrar, ja que, com a mínim, la quantitat de públic estava assegurada. La 'qualitat', no obstant, no es percep fins a l'hora del show, i a fe de Déu que vam comprovar que n'hi sobrava molta. Una carrera de fons de vint-i-tantes cançons amb el ritme d'un sprinter pot servir com a una mostra, amb tothom exaltat amb les cançons d'un repertori que cada cop ens agrada més als que les executem i a la vegada també a aquells que les escolten... És maco, comprovar això! Show rodó, intens, amb molta llum, i també amb molts flaixos (ui, rotllo rock-star total!!), convertit en un pre, concert, i post-bolo (efímer, aquest últim) per recordar des del principi fins al final. Això, al final unes curtíssimes però agradables xerrades amb aquells i aquelles que ja coneixem d'alguns concerts. Ja sabeu qui sou, tant si veniu des de Ses Illes, La Sagrera o la Plana de Vic en general... Thanx for coming!!

S'acaba aqui l'últim cap de setmana de setembre, i amb això i l'inminent canvi d'hora, aquells concerts en els que surts de casa quan encara hi ha sol... A partir d'ara i en els propers 6 mesos, difícil serà el dia (a no ser que toquem lluny, fora de Catalunya) en el que pujem a la furgo - o millor dit, baixem, un cop fet el viatge- en que no serà ja fosc... És depriment, aquesta absència de llum!!!

Ens veurem aquest cap de setmana a La Pobla de Lillet (Berguedà) per fer el primer dels sis concerts d'octubre! Strombers, let's play & beguin again!

Fèlix Tamiz

PD. No aprenem!!! Quan algú es mou per l'escenari ha d'anar en compte amb els pedals, cables i nosaltres mateixos! Anirem a la oficina de patents i contractarem 'La invasió de l'escenari Stromber' com a marca registrada i ens inflarem de pasta a cada bolo, ja veureu!!

Pim pam, ja hem fet! Ben adormidet de cami cap a casa poques hores més tard d'haver sortit...I és que tenen un caire diferent, aquest concerts en els que no surts del Bages fins passades les 11 de la nit. Arribes al lloc on fas el show, toques, i segons com, pots fer el viatge de tornada amb la sensació de que pràcticament has vist al teus companys, a excepció dels de viatge, només durant l'hora del bolo. O que amb el ritme frenètic d'arribar, tocar, marxar, no et permet ni despedir-te de tothom. En comptades ocasions d'aquest estiu hem experimentat aquesta sensació, i tampoc no hem de dramatitzar, però hi havia ganes d'explicar-ho.

És imaginable sospitar que va ser un bolo parit amb una intensitat sentida com una xic impostada, degut a tot aquell frenetisme que he esmentat abans. El bolo va ser genial, el públic va estar formidable (els Strombers ho podriem fer millor), i els concerts a la Selva cada cop són més al·lucinants per nosaltres, però va ser una descàrrega d'energia molt severa que, potser pel fet de que fos divendres, em va deixar KO i ni un immens bocata de botifarra va ser suficient per mitigar aquesta sensació.

F. Tamiz

PD. Benvinguda, Maya!!!

A ritme d'un recopilatori de Sopa de Cabra vam estar baixant a Blanes (La Selva)... Silenci al vehicle per escoltar un grup que ja forma part de la nostra consciència col·lectiva i que va servir per remuntar-nos uns quants anys enrera, just a la nostra adolescència; un punt de nostàlgia ens va recórrer l'espinada i a alguns de nosaltres els pèls se'ns van posar de punta. Tal vegada vaig veure alguns ulls humits per l'emoció?

Un escenari ple de 'joteros' i 'joteres' interpretant cançons tradicionals ens va obligar a postposar l'hora de les proves, i vam sopar allà al costat. He de dir que el fet de que l'escenari estigués a pocs metres de la platja em va encoratjar moltíssim, per aquella sensació que tenim els de comarques interiors quan toquem a prop del mar. Tot seguit unes proves de so i en cinc minuts començàvem. Va ser un dels inicis més tímids que recordo, amb poqueta gent. Potser ens hem malacostumat a que últimament tenim força auditori a davant quan sonen les notes de la Judit en havanera, però el cert és que a Blanes ens va costar arrencar una mica. Cinc temes va durar aquesta lluita, on el públic s'anava apropant tímidament, i un cop encarrilat el concert, la gent ja no es va moure d'allà davant. Ufff!!! Una mica de clatellot i un xic de cura d'humilitat, que sempre va bé i ens ajuda a lluitar seriament per la nostra feina de músics, creadors i a la vegada intèrprets.

Al final, dos tandes de bisos que van acabar amb una munió de jovent fent-se fotos amb els components de la banda, just després que el concert finalitzés, i tothom amb un bon sabor de boca, producte de que la lluita que us comentava havia estat fructífera. Hi van haver moltes més coses, però el millor serà que us passeu per un concert de Strombers a comprovar-ho...

Tirarem cap a Riudellots de la Selva aquest divendres i enfilarem la furgo cap a la Garriga el dissabte. Allà ens veurem!!!

Una stromber abraçada!

No tota la vila de Torrefarrera (Segrià) es va apagar, ni molt menys, però sí una de les zones generadores de la bona festa que es respirava allà. Quan vam arribar nosaltres, ja havia començat l'actuació de Pastorets Rock, però no se sentia música dintre de la carpa. Ans al contrari, vam veure una munió de gent al costat de la 'burra' que donava electricitat al concert. Era la quarta vegada durant el concert que els hi passava. Es va tornar a engegar, i és aquí quan els Pastorets Rock, actuant amb seny, van dir que si tornava a passar, ho deixaven per no entorpir l'horari que hi havia establert... Es van queixar, tanmateix, de que en aquelles condicions de engega-apaga-engega-apaga-tornacomençar-merdaunaltrecopsensecorrent!!! no es podia treballar. Això va rebre una ovació de part de tots nosaltres. I és que estem d'acord.

Mentre esperavem que canviessin el ditxós grup electrògen, vam estar allà fora parlant amb la penya, des de col·legues fins a organització, tot intentant gestionar el fet d'adelantar-nos a l'horari, però no va fructificar... La 'burra' no es va canviar però si va ser engegada de nou, i els Tai Als'A van iniciar el seu show. Al cap d'uns minuts tot tornava a estar a les fosques... Davant d'aquests greu problema, es va optar per suspendre el concert.

Ens agafarem la revanxa aquest dissabte a Blanes!

Fèlix Tamiz

El descens als inferns comulgant amb Déu Grüneval al ritme de 'Stromberman' es va donar el passat divendres a la petita vila d'Aiguaviva (Gironès), i és que res no feia pressagiar tota la immensa follia que allà a la nit es crearia.

Arribant massa d'hora a les proves de so (o l'equip muntat massa tard), encara estaven els NedFlanders donant tralla. Vam fer proves, però fallaven algunes cosetes.. Això ens toca la una mica la moral, quan no sents el que vols sentir o bé no tens la resposta que esperaves... Cap problema, anem a sopar fora del poble i a l'hora de tornar al concert, encara no havia començat... I una estona més tard vam veure el rock al més pur estil americà de Kabul Babà. Després de la seva actuació, i just abans de començar nosaltrs vam invocar al Déu Grüneval, com fem sempre... El que passa és que últimament l'invoquem amb molta força... i tal com va passar a Sabadell, ahir també es va tornar a aparéixer, acompanyat de molts watts de so sobre l'escenari, però sobretot generant una follia col·lectiva que es va fer dehesa i senyora de tot el públic que, desbordat, no parava de cantar totes les cançons, amb una força inusual, des dels més grans als més joves... BLU-TAL, amics i amigues. BLU-TAL!!

Com era d'esperar, també va haver invasió d'escenari... (és que no aprenem!). Però apart d'això, estem molt contents, i creiem que, si seguiem veient aquesta resposta tan maca del públic, podrem venir a tocar una mica més per les comarques gironines!! (costa molt anar obrint territori...) Strombers, let's play & begin again!

Fèlix Tamiz

Diguem-ho en passat, com a mínim!! Impossible que la dita sigui certa, arran dels que vam veure i viure la vesprada prèvia a la Diada aquest passat dilluns a Sabadell (Vallès Occidental). Veniem de la perplexitat del dia anterior a Sant Celoni i a les nostres ganes de passar-ho bé es va afegir una audiència meravellosa, cosa que va fer possible una festa de les maques, amb el sabor de Gràcia, amb la intensitat de Vidreres, per citar només dos llocs on aquest estiu l'hem liat de la mateixa manera.

Un sopar popular amb molta, molta gent, mentre veiem l'actuació de Feliu Ventura. Molt maca, tota plegada. Temes tranquils, revolucionaris pel que fa a la temàtica, però plens d'intimisme. Ens va agradar molt. Respecte el nostre concert, un festival dels grans. Molta, molta gent es veia des d'aquell escenari de metre i mig d'alt, i tota la plaça de la Creu Alta molt plena. Com ple de gent va acabar l'escenari quan ja desgranavem les últimes cançons de la nit. Una autèntica bogeria!!! Està clar que vam haver de parar i desallotjar l'escenari, perquè deixant de banda el perill que entranya 30 persones saltant sobre un escenari (aquest era de formigó, perill, el que diriem perill real de que cedís, no hi havia gaire), és impossible tocar, ja que qui no t'ha aixafat el jack, t'ha trepitjat la pedalera, canviant el so, o bé t'han pillat el micro... Què hi farem!! Som els Strombers!!

A Sant Celoni (Vallès Oriental) vam tocar el passat diumenge 9 de setembre, dintre dels actes de la festa major. Un cop més, la furgo amb part dels músics i tot el material, va anar a espetegar a un camí de carro... No passa res, tampoc anàvem gaire tard, perquè un cop arribats allà, disposàvem de quasi tres hores per fer proves, sopar un bocata per les barraques i esperar l'hora del concert. Amb un material tant acústic com d'il·luminació que va fer les delícies d'en Bartomeu Pedalera i Salmón Satrústegui, respectivament.

Nomès arribar, vam sentir el grup que ens precedia, sonant força bé. Eren Saurom, un grup andalús, de San Fernando (Càdis), que van deixar una desena de fans per allà quan van acabar les proves de so i no es van moure del lloc durant tot el bolo. A les nostres proves, hi eren, aquests fans de Saurom. Al nostre concert, també. I és que resultava còmic que, un cop engegada la 'Fiesta Ilegal', tota aquella quantitat de seguidors de 'Juglar-Metal' es quedéssin allà davant, impertèrrits, mentre una munió de teenagers i vintanyeros arribéssin en massa fins on les valles els hi deixàven, tot cantant 'La la la la la' i 'Somos los Strombers'. I és que és difícil de fer somriure a aquests heavys, i ho dic amb tots els respectes (jo mateix sóc heavy de cor: UP THE IRONS & METALLICA!!). Al principi, vam haver de sentir alguns improperis d'algun adolescent de xupa de cuiro, així com algun objecte en forma d'ampolla que va arribar a l'escenari, i és que segurament algun d'aquests hauria pres més alcohol del compte. No obstant, potser per la pressió que exercien els nostres seguidors -penseu que els heavys que es van quedar alla davant de la valla, amb els seus col·legues o les seves parelles, no es van moure ni un milímetre- algun d'ells es va arrencar a pujar els braços amb el símbol de la pau al 'Colorea' i alguns ja van tararejar els hits de 'El Coche de Manolo' i 'Borracha'. Impertèrrits i ben seriosos, això si!! Redéu, com costa arrencar un somriure a vegades!!

Els Saurom, posada en escena molt espectacular, amb pirotècnia inclosa (algun dia també ho hem de provar nosaltres), i al meu parer, un estil musical semblant a 'Mago de Oz'. Tot plegat, una nit un xic diferent...

Fèlix Tamiz

12/09/2007: Cardona, bonica... Cardona, estimada! (Cardona Station Moving the Nation! -II-)

Un petit gran detall al qual no vam fer referència a l'últim post: la presència, a l'escenari, de l'insigne compositor de sardanes Joan Pelfort, acompanyat del seu deixeble, el Jaume Noguera. De fet, tots sóm deixebles del Joan, músic d'extraordinaria sensibilitat.

Els Strombers vam agafar un fragment d'aquesta sardana dedicada a Cardona per dotar-lo del discurs reivindicatiu de l'Antonio Firabar al tema 'Mercè', dins del disc 'Que Ruli'. Divendres vam tenir el privilegi de ser acompanyats pel genuí so sardanístic, interpretant l'esmentat fragment segons els papers originals. A la nova versió de la 'Mercè' <(aprofitant que li regalavem al Llucià Ferrer, l'hem tornat a gravar de nou --> es pot descarregar des de la web www.strombers.com), l'Antonio speaker no parla, a causa d'un grup de borratxos que van cantant cada cop més fort la melodia de la tenora... Tot un honor acabar el concert amb aquesta mena de traca final, i a més a més, un gran plaer.

La festa del poble, al costat del Firabar, on va veure néixer els Strombers. La plaça de braus, un impresionant aspecte, tant a les proves de so, moment en que gairebé estava buida, com a l'hora del show, on era pràcticament plena. I nosaltres, concentrats casa del Toni, al local on assajem, en plan sopar popular (el que passa és que no erem més de 12!). Ens acompanyaven el Josep Noguera i el Víctor Macià, els cameraman de Súria, que van estar agafant vistes per tenir una mica de material audiovisual. Un sopar que va tardar en arribar, però era qüestió logística, el trànsit d'un divendres a la tarda -ja nit-, perquè la teca venia de lluny (thanx Anna!).

Vam estar concentrats allà fins als voltants de la 1, quan vam començar a tirar cap a la plaça. Aquest autisme auto-imposat va ser per evitar perdren's a qualsevol bar del poble... És possible, molt possible que no haguéssim sapigut sortir de la trampa dels colegues en un bar del poble... Per tant, ens ho prenem moooolt seriosament, i a tocar sense problemes!!!

Un concert amb alguns intríngulis. Estrenàvem material tècnic i no estàvem al 100% de comoditat, perquè quan utilitzes coses noves, fins que no portes un temps, no ho tens per mà... Algun cable que va sortir de lloc (un inhalàmbric ja!!), i uns petits nervis que no marxaven mai del tot. Arribant, als últims temes de 'Los Hermanos de Rocco', la gent superentregada a la música. Va ser igual amb el nostre concert, i es va repetir amb els Ayvalà, on milita el Miquel Coll, ex-baixista i col·lega de la banda. Els percutes de Canet no deixaven que els ànims caiguéssin, i entre grup i grup amenitzaven l'estoneta de canvis tècnics de manera super-pro.

Vam acabar al firabar, amb una ingesta important d'alcohol, però ja haviem tocat, i el dissabte el teníem per dormir fins tard... De manera que vam aprofitar! Tocarà portar-nos bé avui diumenge a Sant Celoni, tocant a una hora molt prudent, i esperant acabar d'agafar els trankillus tècnics que a Cardona encara no estaven definits del tot.

F.Tamiz

Sí senyor! Amb un grup elevat a la categoria de mític, que ens va marcar part de la nostra adolescència i joventut. No volem dir que nosaltres siguem vells (que sí, una mica si!), sino que els Celtas Cortos porten la friolera de més de 20 anys tocant!

Doncs això, després de la típica perduda de cada concert, on vam anar a la zona esportiva, en lloc del poliesportiu (és fàcil confondre-ho, aqui tenim excusa), arribem a una zona de fira de difícil, molt difícil accés. Super escenari amb superinfraestructura. De conya, no? Doncs sí. Satrustegui als volant de -ni més ni menys- 20 focus mòbils, que es diu ràpid. I en Bartomeu Pedalera amb una bona quantitats de watts escupits per aquell 'line-array' (així es diuen els bafles que penjen i que fan una estructrura d'arc de circumferència, mirant al públic de davant i al de les últimes files). Un flipe de luxe, perquè als Celtas els hi estaven provant els seus backliners, que a la postre es van passar tot el bolo afinant les guitarres i els baixos a cada canvi d'instrument.

Proves de so ideals, amb temps, amb tranquilitat, amb una mica de públic espontani, d'aquells que Strombers els hi sona a llengua del Chiquito, però que agraïen amb uns aplaudiments els petits fragments de cançons que deixàvem anar per comprovar tot el so. També temps per petits espais de jam, sobre un parell d'acords, i a tirar!, cosa que a tots ens flipa a saco. Segons els tècnics, notes positives a les proves, i és que després del 'descalabro' del dia anterior, res podia ser pitjor! La millor de totes, l'Òscar, baixista de Celtas, que em comentà, a la fi del seu concert, que a les nostres proves tot sonava de meravella... sobretot el baix! Ahhh! Després de sentir això, cinc minuts abans de tocar, tot és tan maco...

Celtas Cortos: 20 de abril, el ritmo del mar, etc. Temes que ens han marcat, convertits al directe en un fotimer d'espectacle, gresca, llums, que va deixar a tothom exhaust. Cansats? No!!! Tornem-hi amb els Strombers. Un remake del concert dels Celtas (salvant la distància de la veterania), però amb el mateix tarannà festiu, de suor, de mans aixecades per la pau i de salts al botellón de la 'Cara Vida'. Un flipe de concert d'aquells que es recorden per partida doble. I què divertit és ser músic!

I ja saldades les entrades retrassades del ritblog, pensem en Cardona. Al poble, al costat del Firabar, amb la gent de casa i amb unes ganes de tocar que no ens aguantem. Feia temps que no es tocava al poble i a la plaça de la mare dels ous dels Strombers, i demà divendres, això serà realitat. També ens podem veure a St.Celoni el diumenge 9 i a Sabadell dilluns 10.

F.Tamiz

Anem a confessar-nos una miqueta. Així, d'entrada, i sense pèls a la llengua. Acotarem el cap i deixarem que qui convingui ens dóni un clatellot, si així ho determineu! Mireu, és aquesta la feina de músic una de les poques en les que et pots beure una birra amb tota la tranquilitat del món sense que el teu cap, els teus companys, o la resta de gent que et pots trobar quan vas a treballar et facin cap comentari, ja sigui despectiu, irònic o bé insultant. Això seria la primera premisa per entendre el pensament que vull transmetre. La segona gira vers els cicles, els biorritmes, ja siguin d'una persona en particular o bé d'un col·lectiu en general, tenint en compte la hipòtesi mil vegades comprovades que els humans, els animals, les plantes i la natura en general es mou a partir d'uns elements que al final tornen a aparéixer, i al cap d'un temps un altre cop, i així successivament. Veuriem el cicle de la vida, el cicle de la gestació, el cicle d'aparició d'un volcà, els cicles de les crisis econòmiques, el cicle dels girasols en un dia d'estiu, girant la cara a l'estrella solar...

Perquè aquest rotllo? Per il·lustrar de la manera més humil el nostre comportament l'ultim dia d'aquest agost al Robanaps d'Arenys de Munt (Maresme). Es van ajuntar la primera i la segona premisa que abans us he comentat. Un col·lectiu de músics anomenats Strombers fent honor a una de les cançons més conegudes, però aquesta vegada canviant el gènere, de femení a masculí. Si tenim en compte que això pot succeïr alguna vegada a l'any, ja tens a tota la banda (en major o menor grau, però tots, absolutament tots, tocadets) que cau al parany... No sé si m'explico. Cada X temps (com més gran sigui l'intèrval de ídem, millor) es produeix la conjunció d'astres -malignes, dolents- que ens fan perpetrar un concert del calibre del divendres 31.

I la gent, tan maca... Està clar tots allà anàvem això, una mica tocats de birres, o cubates o digue-li substància P, però el cas és que això ens va crear una bona sintonia amb el públic. No va ser un bolo musicalment desastrós (o si, segons els nostres tècnics?), però potser ens fallava una mica l'actitud que normalment tenim sobre les taules. Total, que intentarem evitar que torni a passar. Clar, que ara, segons els bioritmes de la banda, fins el gener de l'any vinent, com a mínim, no ens toca... Ara bé, mirarem que sigui el gener del 2010.

Vidreres comin' tomorrow! Una stromber abraçada!

La sensació a 24 d'agost en un poble com Sant Hilari Sacalm (La Selva) és de fresqueta, que els dies es fan més curts, que una bona sopa pot aixecar l'ànim més fredolic, que l'estiu es va acabant perquè els beneïts rajos solars ja no són el que eren... Res a veure amb el concert perpetrat al pavelló d'aquest poble, insignia de les aigües minerals a tot el món.

Dic res a veure perquè l'ambient que es respirava segons abans d'engegar el concert era fabulós. Va ser un el concerts on vam començar a inaugurar la nostra última tendència o dèria o tonteria a dintre de l'escenari, que és la de saltar, saltar molt. I amb això la gent de Sant Hilari i voltants van tenir molt a veure! Perquè el públic va estar a totes des del primer acord de l'havanera fins la nostra salutació final. Això és d'agrair, i molt!!

La nota de color la va posar una maxipilota pillada a la fira, entre en Sebastian, Fabrizzio, Julian i jo mateix, en una petita atracció de fira que ens va costar un sou per poder treure la ditxosa pilota. Quan ja ho anavem a deixar, l'amo de les canastes (es tractava d'encistellar 2 de 3) ens va deixar un últim intent, possiblement perquè li deviem fer pena. YEAAAAH! Julian Pel-i-gurú Master trumpet va poder fer el tir de gràcia, que ens convertia en posseidors d'una bella pilota taronja, que ens va donar joc fins a arribar al pavelló. Allà es van sumar la resta dels Strombers a fer una miqueta de deport. La llàstima és que es va quedar allà, la pilota... Compartiem escenari amb l'orquestra Mitjanit, veïns nostres, i el Karel va tornar a ajudar-nos a interpretar el Cheilo. Per sort, aquest dia, vam poder actuar a hores poc intempestives...

...tot el contrari que a Cervera (Segarra), on la nostra actuació tenia lloc a les 4:30 de la matinada, després dels macro correfoc, corresponent a l'escorreguda del mascle cabró, dintre dels esperats actes del XXXè Aquelarre. Tot i que la festa s'ho mereixia, va ser molt dur per a nosaltres sortir ben d'hora de casa, arribar, perdre'ns (quina novetat!!), esperar a que acabessin els que provaven en aquell moment, i en el moment del nostre torn de check: ara comença, ara no perquè plou; monta la bateria, ui! tapa que comença a gotejar; deixa els amplis aquí, mou-los, que torna a ploure! Jo vull un maleït paraigües que tapi tots els llocs on es fa concert!! Total, no vam provar fins les tantes, en uns 10 minutets i amb una pressió del quinze. I es que, passar-te tantes hores allà, encara que t'ho prenguis amb filosofia i disfrutis de la festa, esgota!

Sort del des-co-mu-nal auditori que teniem a davant en el moment de començar el show. I de que, tot i l'hora que era, es desprenien bones vibracions. A les sis del matí, donàvem per finalitzada la nostra actuació. Aquelles macro-reixes que feien funció de valles, ens sobraven, però suposo que formaven part de l'event.

Manquen Arenys i Vidreres, i demà dimarts, a partir de les 16h, a l'On Vols Anar a Parar, de Catalunya Ràdio, a xerrar una estoneta amb el Llucià i companyia!!

F.Tamiz

A ritme endiablat vam estar més de 2 hores deixant la pell a la petita vila de Gòsol (Berguedà), a la falda del Pedraforca. Una estona llarga fent pràctiques de punkisme. I Llucifer és Stromberman, perquè com apuntava Chucky Alitas de Pollo (àlies Fredy Mancebo), l'hem tocada de manera diabòlica. Va ser un bis, la última cançó del concert, tocada a una velocitat frenètica, que provocà que en el moment de tocar (gairebé colpejant) la última nota, l'ultima espurna d'energia del meu cos s'esvaís, i la sotregada per la pèrdua de stamina va fer acte de presència. Gairebé un mareig, per culpa d'una successió d'octaves demoníaques a 450 per hora que em van deixar sota mínims. El pes d'una intensa setmana s'havia de fer notar d'alguna manera, i va ser, sortosament quan va acabar tot!

Un concert molt familiar!, Ferran Bishop dixit. I és que teniem a la filera de davant un munt de jovent entre 8 i 14 anys que van aguantar la festa, amb el vist i plau dels seus pares, que pul·lulaven sense perdrel's de vista i observant amb cert estupor com es desenvolupava tota la moguda. A segona fila, el jovent de més de 15 i en amunt. Des de l'escenari, una bonica vista d'un públic que atapeïa la sala on vam estar actuant. Un concert amb moltes sorpreses, on vam estrenar 'Africa United' (ja l'anirem fent, ja!!) i van sonar temes que últimament no acostumaven a interpretar, però és el que té tenir concerts més íntims, que et deixes anar perquè tot queda en família!

Vam tenir temps de saludar uns il·lustres amics que estaven de vacances. El Llibert Fortuny i la Mireia Farrés, dos mestres-cracks, i amb qui hem tingut honor de compartir escenari, ja fa uns anyets. Ens vam posar una miqueta al dia i això ja ens agrada!

Finalitza el periple agostí de la setmana més dura, i ara guardem energies per viatjar a Bilbao, per tocar a la "Semana Grande", on estarem dimarts vinent, per tornar a atacar el principat el proper divendres a Sant Hilari Sacalm (La Selva) i el dissabte a l'Aquelarre de Cervera (La Segarra).

Una stromberabraçada!!!

Fèlix Tamiz

Què més voleu, Strombers? Gràcia va ser música, Gràcia van ser colors, Gràcia era molta suor, Gràcia eren cançons a l'unisò cantades per molta, molta gent, Gràcia van ser salts d'alegria, Gràcia va ser ahir un somni fet realitat que encara no ens acabem d'empassar, que ens ajudarà a estar molts dies flotant en un petit núvol que un munt d'amics i desconeguts ens van ajudar a crear des del moment que l'havanera de la Judit sonava al carrer Bailén... Gràcies de tot cor als que us vau apropar i ajudar-nos a fer entre tots un concert molt emocionant.

Què més voleu, Strombers? Voldriem que tots els concerts fóssin tan al·lucinants com el d'ahir divendres 17 d'agost -us juro que aquesta data no s'oblida- a Gràcia. És una grandíssima satisfacció com a banda que el fet d'anar fent incursions a la ciutat comtal estiguin anant en línia progresiva ascendent, poc a poc, com formiguetes, però amb pas ferm, amb seguretat, i el que és més important: amb tota la il·lusió que es multiplica quan trobem un marc per perpetrar un concert com el d'ahir. Mantenir la il·lusió és vital, com a persones i com a músics, i gràcies a Gràcia la vam poder renovar!

Ja sabeu que totes les bandes, i en general, qualsevol grup d'amics, es van desenvolupant una sèrie de paraules que poden tenir a veure amb el rols de la gent dintre del cercle. Heliwey, flopsy, gruneval, paraules comodí que van incorporant-se al vocabulari del grup. Doncs a principis d'agost vam acabar d'acunyar un nou terme: Wuaskalabaska, paraula que fem servir per mostrar una sorpresa o una cosa que ens motiva molt. Si vau sentir al Sebastian Totov Bishop a "La Calle Caramelo" ho entendreu...

I acabarem aquest periple en un format més modest al petit poble de Gòsol, al Berguedà, a tocar del Pedraforca. Finalitza la tournée de la setmana més intensa del mes d'agost!!

Una stromberabraçada!!

Fèlix Tamiz

Tornem-hi, doncs. Una bona estona de furgo i ens plantem a Platja d'Aro (Baix Empordà)... Carrers interiors atestats de turistes i nosaltres cansats d'avançar 2 km. en mitja hora pel mig de la vila sense trobar el mar. De cop i volta, la platja. És bonica, la platja... Després del subidón de la nit passada, ens trobem un modest equipet de so i un concert en el qual nosaltres sóm els únics protagonistes. Se'm feia estrany, ser els únics que tocavem. No passa res, relax! Els horaris, fabulosos! Per tant, deixem-nos anar en aquest marc incomparable que conformava un escenari sobre la sorra que, per als de comarques interiors sempre, sempre, ens agrada.

Però a vegades, amb un petit equip, la química a l'escenari i la manera de deixar-te anar per imprimir la música, la tema forma de tocar i cantar poden ser més grans que amb tots els watts del món. Satrústegui m'ho va apuntar després del bolo. El cert és que era un concert petit, però amb tot el caliu del món, on jo m'ho vaig passar tan bé com el dia anterior, és a dir, inmillorable. Familiar, un post-bolo molt familiar, que ens va tenir una estona llarga xerrant amb els amics de Teià, Barna, Badalona, etc. A tots vosaltres, gràcies per venir! Un apunt maco va ser retrobar-nos amb el cunyat JPS i la Tere després de força concerts. També ens vam trobar amb un escenari que tenia una pancarta que deia "Nits de Jazz a Platja d'Aro", i Sebastian Totov Bishop -el Ferran pels que no sàpiguen- va fer ús d'aquest gag durant el concert.

Avui Strombers descansem (que no vol dir que tots els músics de Strombers ho facin), i els que podem, guardem energies per abordar el que ens queda de setmana a Gràcia -ens posa molt contents i motivats perpetrar un concert a la ciutat comtal- i a Gòsol, Berguedà amunt. Strombers, let's play & begin again!

F.Tamiz

Ja ho deia l'Esther, de ràdio Vic, quan el dilluns passat vam estar a la capital de la Plana: "La plaça de Manlleu estarà ben plena, segur que hi haurà molta gent". Tenia tota la raó, i nosaltres encantats de la vida. Ahir la plaça de Fra Bernadí estava a tope de gent, que es va menjar ràpidament els 24000 Watts de so que donava de sí l'impresionant muntatge de l'equip de so. De fet, la qualitat del públic encara ens va sorprendre molt més. I m'explico: molta, moltíssima gent, cantava les cançons de Strombers. No totes, però de manera indiscutible podem afirmar que hi ha va haver moments en els quals ens pensavem que la plaça s'ensorrava degut a la bogeria col·lectiva que es generava només amb els acords dels inicis de les cançons més emblemàtiques de la banda. En resum: una nit màgica que recordarem durant molt temps (i jo amb més raó: aniversari feliç i aquest concert va ser un regal espatarrant).

Això es va traduir, per part nostra, en molta, moltíssima energia vertida sobre el públic i una resposta per part de l'audiència que ens anava retroalimentant sense parar, sense aturades. Era un peix que es mossegava la cua, i haguéssim desitjat tocar tooota la nit!!! De fet els Obrint Pas també van quedar força sorpresos de la resposta de la gent, d'una manera molt grata. Celebrem moltíssim que a la comarca d'Osona aquesta qualitat sempre hi sigui present!! L'aspecte negatiu (hi va haver alguna cosa negativa, ahir?) potser va ser que ens vam quedar curts de potència, perquè tal vegada la plaça era molt oberta... Pero esto es harina de otro costal...

Avui ens veurem a Platja d'Aro (crec que toquem sols, cap a la mitjanit), tot mirant de portar aquest 'rollete' que ens va envaïr la nit passada...

Una stromber abraçada!

Fèlix Tamiz

Ha estat aquest cap de setmana el més semblant a un descans dominical, feia dies que no teniem actuació en tot el weekend. A la vegada ha estat temps per altres menesters al acostumats a portar durant moltes setmanes. I tot i que sempre prefereixes tocar, no ha estat malament uns dies de festa! De fet, en els últims dies hem assistit a un parell d'entrevistes (molt divertides, a COM Radio i a ràdio Vic) el tàndem Ferran-Tamiz, auspiciats per la informació que ens anava brindant per telèfon en Fredy Mancebo (l'artista abans conegut com Gregory Peck-Alitas de Pollo-Chicken Wings).

Nota: Quan les ments marxen a determinats llocs, o canvien de ¿plànol sensorial?, sorgeix un nou apodo o sobrenom o àlies, i ja sabeu que als Strombers ens agrada, això dels dobles noms. Demano un humil perdó a tots aquells que us perdeu entre tant nom propi.

Vejam, recordem què va passar la setmana passada... Divendres 3 d'agost, a la Fatarella (Terra Alta). Un petit poble que queda lluny de casa, però que vam oportunament visitar durant aquella estona en que el sol deixa d'escalfar i la seva llum marxa. Van ser uns moments molt macos de xerrada distendida entre els col·legues de la banda, després de les consabudes proves de so. Les contínues incidències que patim als viatges, curiosament es van limitar a circular uns 10 km per camí de carro... Sortosament no va passar d'aqui, i vam arribar en condicions normal. Un bon sopar i a veure els Zulu 9;30, que tocaven abans que nosaltres. Peazo grup i amb una intro posada en escena perfecta. Llàstima de l'equip de so, la qual cosa volia que nosaltres també sonariem similar... i és que la pista poliespotiva estava coberta per una llauna (bé un sostre de metall). Dues hores més tard (ja no sé quina hora seria), vam engegar els Strombers, amb un concert una mica accidentat, amb errades a la connexió del baix. Vam copçar amargament que és una zona on no es conéixen les cançons tant com per les contrades més properes, però és qüestió d'anar obrint territori, no? La nota de color la va posar el nostre salvador Gabi Codina, que va fer les funcions de baterista, i la la nota positiva fóu que ens quedàvem a dormir a una casa ecològica, que malgrat haver acabat el show passades les 5 del matí, ens fan abandonar l'habitació a les 12 del dia següent... Quin dia era dissabte, diumenge, divendres? Uff...

Dissabte, 4 d'agost. Vilanova i la Geltrú (Garraf). 15 hores: una paella fabulosa. 17 hores: proves de so. Inhumanes, una solana que aixafava el cos més hidratat del món. Terrible, fer proves de so amb aquell sol i a aquella hora. Sortosament, després una estoneta de platja, i cap a sopar. Els companys, de la Fundación Tony Manero i els locals Raggatuning. La Fundación, perfecta. Certers. Tot al seu lloc, funky funky funky. YEAH!!! Jo vull tocar com aquesta colla!!! Strombers, a les 4.15 de la matinada, i sorprenentment encara hi ha gent no intoxicada per l'alcohol... Gràcies a tots els que vau aguantar fins que gairebé es va fer de dia!!!!

Perdoneu els retards del blog, però aquests dies ens ho estem prenent piano, xino-xano... De tota manera, la macrofesta 'comes this week'! Avui nit, Manlleu amb Obrint Pas (haurem fet abans de les 2h... toquem primers!!!!!!), demà Platja d'Aro, divendres a Gràcia i dissabte a Gòsol. Quina setmana més intensa! Ja podem haver carregat piles perquè serà dur (i molt gratificant, tenim ganes de tocar!). Strombers, let's play & begin again!!!

Fèlix Tamiz

Dijous, Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). Divendres, Sant Miquel de Balenyà (Osona). Dissabte, Monistrol de Montserrat (Bages). Tres dies dónen per a molt, però la veritat és que l'últim dia ja anàvem cansadets. I és que, amb l'horari girat degut a les altes hores a que acabem -perquè sempre sóm els últims?- es fa difícil iniciar el nou dia (bàsicament després de les 14h, perquè abans no hi ha Déu que s'aixequi del llit). Quan tens l'horari girat, tens la impressió de que el dia s'esvaeix ràpidament -cosa que és rigorosament certa-, i realment et comences a despertar quan aquell sol brillant de tarda d'estiu ja comença a baixar tot i que aniries sense la samarreta, quan pujes a la furgo que et durà al proper concert. És llavors, un preludi en el qual arribes al lloc on es tocarà a la nit, fas unes proves de so i mires d'anar a sopar en que realment notes que t'estàs despertant i que el cos ja comença a funcionar de manera natural... i t'assetja un complexe de vampir brutal!!!

Sabeu que passa? Que ens agrada, sentir això. Despertar-te quan arriba la nit pot atorgar-te unes espurnes d'aquella essència bohèmia que, siguem sincers, a tots els dedicats a alguna o altre branca de les arts li fascina... Al cap i a la fi, l'estiu és la millor època per anar amb l'horari girat, i si estàs tres dies així, benvinguts siguin. Ja tindrem els primers dies de la setmana entrant per tornar-nos a regular... i esperar al cap de setmana en que el nostre horari es torni a girar!!!

Ens esperen demà divendres tres horetes de furgo fins a La Fatarella (Terra Alta), per estar dissabte al Manani Rock de Vilanova i la Geltrú (Garraf). Strombers, lets go & begin again!

Fèlix Tamiz

I a una velocitat insospitada!!! Uns 450 km/h, o potser més... El cas és que dissabte a Palafrugell, vam deixar anar molta, moltíssima energia, com si tal vegada fóssim els maquinistes del tren més ràpid de la península. Salts, pujades, baixades, girs, incursions, moviment; un munt de factors que ens van fer disfrutar moltíssim de l'ambientasso que es respirava a la plaça on hi havien instal·lades les barraques de les diverses entitats. Una d'aquelles nits en les quals Satrúztegui es va poder lluïr i en Bartomeu Pedalera va fer-nos sonar com els àngels -o dimonis- que sóm!

Amb el backstage tan ben organitzat, digne de rock stars, era senzill l'exercici de mentalització per deixar-nos anar al 100% sobre el pedaç d'escenari que teniem a la nostra disposició. I així va ser. Moviment, molt moviment... L'AVE que passava per les platges de Calella, Llafranc i Tamariu, amb escala al costat del poliesportiu de Palafrugell. El cap d'en Chicken Wings sense aquella bena, només un petit parxe que feia de protecció. Amb això, un assortit de barrets que ens va fer més divertida la nit. Ídem per l'orquestra Di-Versiones. Ens van fer passar una bona estona amb bany d'escuma inclòs!!!

Se'ns gira feina pels propers dies! Avui a Santa Eulàlia de Ronçana, demà a Sant Miquel de Balenyà i dissabte a Monistrol de Monsterrat (l'únic concert al Bages de tot l'estiu). Hem fet una bona carregada de piles!!

Una stromber abraçada!!!

Fèlix Tamiz

És el que vam notar, veient la relativament poca quantitat de gent que es va reunir al camp municipal d'esports de Tremp el passat dissabte. Un cartell amb la susodicha Julieta Venegas, seguida de Er Peche i Strombers. Xerramecus Tiquismiquis havien tocat abans de que la cap de cartell iniciés el seu show.

En un escenari separat de la resta de grups i amb un muntatge que ja el voldriem per nosaltres (trailer inclòs, a més de 3 pantalles gegants), la Julieta va repassar els seus temes. Tons reivindicatius en un concert un xic soso. I que consti que aquest concert jo no el vaig veure, són comentaris dels companys que sí que estaven allà. Er Peche van fer ús (i abús, aquests sí que els vaig poder observar) de la rumba de caire Estoperu. Cap a les 4 de la matinada, i amb un fred que pelava, els Strombers vam descarregar tota l'energia que la temperatura ens deixava, i és que resulta difícil quan el fred se't fica als ditets i les cordes, sempre fredes, t'indiquen que qualsevol escalfament previ és en va.
Estem molt agraïts d'haver pogut pujar fins al festival Festremp 2007,

18/03/2008: Les sales de l'hivern.

22/02/2008: Dos dies, dos concerts... i l'AVE arriba a BCN!

24/08/2007: Bilbon egun bakoitzean euria ari du? (A Bilbao plou cada dia?) Part 1

19/08/2007: Llucifer és Stromberman

18/08/2007: Wuaskalabaska!!!

16/08/2007: Petits formats a les nits de Jazz

15/08/2007: Quin luxe la plaça de Manlleu!!!

14/08/2007: Descans dominical